Església de La nostra Senyora dels Àngels

Les diferents fonts que han analitzat els orígens de la vila li atribueixen un passat històric que es remunta a les civilitzacions ibèriques, perquè es pensa que en l'actual “Vila Vella”, lloc al costat del qual s'assentisca l'Església-Fortalesa de Nª Senyora dels Àngels, va existir un poblat ibèric en ple Bronze valencià.

Al període ibèric li segueix un període romà avalat pel nom suposadament romà derivat de *Castrum *Fabii i per la troballa de diversos paraments en la construcció del castell que tenen aqueix origen.

Del període àrab es tenen referències sobre un castell situat a Castielfabib (Qastil a el’Habib) del qual es diu que era una fortalesa inexpugnable pertanyent als reis d'Albarrasí. Altres vestigis materials els poden constituir les construccions urbanes a base de tapiales, volades dels seus alers, el sistema de regadiu, i fins i tot el seu nom.

Després d'aquest poc conegut període s'iniciaria la Reconquesta en la primerenca data de 1.210, a les mans de Pere II, el qual prendria el castell després d'un llarg setge, encara que tal fet no va tindre continuïtat, donada la primerenca mort del monarca (1.213), ja que va ser guanyat novament pels musulmans mitjançant conquesta o per acords reals. Sense poder-se atribuir amb certesa la reconquesta definitiva a Jaume I si es pot afirmar que al febrer de 1.213 ja estava plenament en mans del monarca cristià.

Una vegada conquistada la vila el rei Pere II en atenció a l'ajuda prestada per l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, va concedir a aquesta ordre parteix dels delmes i primícies fins a 1.319, data en la qual es va dissoldre, passant tals drets a l'Orde de Montesa.

Dins d'aquest període medieval és on cal situar la construcció de l'Església de Nª Senyora dels Àngels, un temple realitzat dins de la tipologia pròpia de l'època com és el Gòtic de Reconquesta, prenent com a punt de partida parteix de les dependències del castell.

A partir del segle XIV les dades que coneixem sobre Castielfabib no fan sinó al·ludir als continus conflictes bèl·lics que des de 1.364 amb la Guerra de Castella, no van deixar de succeir-se, causant contínues destrosses i devastacions en el conjunt de la Vila i el seu castell, com són la Guerra de la Independència, les Guerres Carlistes o l'última Guerra Civil.

Castielfabib es troba emplaçat sobre un pronunciat regruix rocós a la vall, el qual culmina en un gran penyal de fàcil defensa aprofitat per a alçar el castell. El poble es va estendre inicialment pel xicotet serral existent entre el castell i el turó de l'El Torrejón, situat al SOTA, des d'on es va expandir pel vessant meridional (barri de la Solana). Va estar emmurallat i d'aquest recinte es conserven tres torres i diversos llenços de muralla integrats a les cases, així com part del Torrejón que es troba situat en l'adjacent turó del seu mateix nom. A partir d'aquesta zona originària, la població es va estendre principalment pel vessant oriental, formant el barri de la Torreta. més tardana i de menors dimensions va ser l'expansió extramurs cap a ponent, donant lloc al barri del *Barrioso.

L'accentuat desnivell del barri antic ha originat un urbanisme adaptat al pendent, escalonat i amb elevada densitat de construcció (es dóna la circumstància de l'existència de cases de nombrosos pisos, tots els quals tenen accés directe a un carrer diferent). Aquesta configuració justifica la interessant perspectiva del poble vist des de l'exterior. En el seu interior presenta una morfologia molt irregular, de carrers estrets i accentuada pendent, per les quals no es pot circular amb vehicle, de tal manera que la Plaça de la Vila constitueix l'únic espai pla. En aquesta plaça es troben l'Ajuntament, la Casa de la Vila, l'escola, el consultori mèdic, la farmàcia i pràcticament tot el comerç local.

L'obertura de la carretera en la primera meitat del segle XX va requerir l'excavació de dos túnels, que travessen el poble per davall, així com la construcció d'un nou accés, apte per a vehicles, fins a la plaça.

Castielfabib amb els seus 10.826 Ha. és el municipi més extens de la Comarca del Racó d'Ademuz, però es troba escassament poblat.

D'aquest extens territori es dediquen a l'agricultura a penes unes 860 Ha. de les quals una xicoteta part correspon a terres de regadiu, en les quals es cultiva hortalissa de diverses varietats i fruiteres (pomeres principalment), sent la majoria corresponent a terrenys de secà on el cultiu predominant és l'ametler, havent-hi també bastant cereal i una mica de vinya. L'espai restant està ocupat per terreny forestal (8.858 Ha.) o per superfícies no agrícoles com puguen ser prats, erms, zones improductives i zones fluvials.